Suposo que ja ens sou conscients,, però la sanitat pública fot fàstic. Quan representa que l'estat s'hauria de preocupar per vetllar que els serveis públics fossin els de més qualitat ens trobem que res de res. (Això si, mai s'obliden de pujar-se el sou quan comencen a governar…)
LLEGIU EL SEGÜENT CAS REAL (extret de EL NOGUER, ànims noi!)
INTRODUCCIÓ
A les nou del matí la meva mare, una persona de 70 anys, es lleva amb molt mal a l'ull, tan de mal que l'altre ull, el que està sa, simpatitza amb el que està malament i no pot obrir cap dels dos. El dolor és molt fort i l'angoixa de no veure-hi és molt gran. Amb mitja hora el meu pare porta la meva mare a l'hospital de Vic, l'únic hospital gros d'una comarca de més de 200.000 hab. A l'hospital de Vic, els fan estar una hora d'espera.
Al final els atenen. Però no no els atén un doctor si no que els assignen dos doctors alhora. Després de solucionar el petit problema de descordinació, amb unes gotes, el dolor de l'ull li desapareix i poden observar que segurament és una rascada a la capa externa de l'ull. Li fan una recepte d'unes gotes i li diuen que a l'Hospital no hi ha cap metge Oftalmòleg i que ha d'anar a l'Hospital de la Vall d'Hebron, a més de 70 Km de Vic!
NÚS
Quan em parlen d'anar a la Vall d'Hebron el primer que penso, és que li han vist una cosa molt greu i que l'ha de visitar un especialista, tot ben espantat em pregunto com és que si és tan greu l'hospital no posi una ambulància per anar a Barcelona. Agafo el cotxe i vaig a Barcelona amb la meva mare, les gotes han perdut efecte i el dolor dels ulls encara és pitjor que al matí.
La carretera de Vic a Barcelona, seguint les indicacions de les senyals s'hauria de fer en tres quarts (100km/h), el mateix trajecte es pot fer amb mitja hora a 120 km/h. Jo ho tinc molt clar. Em pregunto què passaria si la prohibició d'anar a més de 80 km/h per l'autopista és fes realitat algun dia, si jo tindria la sang freda d'agafar el cotxe amb paciència i dir-li a la meva mare que es desfà de dolor que tranquila que queda més d'una hora de camí.
Arribo a Barcelona, és la primera vegada que vaig a la Vall d'Hebron, la desorientació és gran, no hi ha rètols grans i a més a me[ estan d'obres. Aparco el cotxe al parking esperant que a dins el parking hi hagi un mapa i un ascensor per arribar ràpidament a urgències. La realitat és una alta, per sortir del parking només hi ha les escales, a dins del parking no hi ha cap mapa, cal sortir fora i oh sorpresa hi ha 3 llocs d'urgències repartides per tota Vall d'Hebron!
Anem al primer lloc d'urgències, jo i la meva mare agafats de bracet, ella poc s'hi veu. I el camí és empinat i tortuós. Començo a pensar que ha sigut un error deixar el cotxe. Del primer lloc d'urgències ens orienten a un altre urgències on hem d'anar.
A urgències hi ha una bona cua de gent esperant a fora. Entrem a dins i amb la meva mare anem un lloc on diu Admissió de pacients. Allà em diuen que abans cal que fem cua a l'entrada que ens rebrà el metge de Recepció i que després podrem anar a Admissió. Dit això jo insisteixo i li ensenyo el paper que a Vic ja ens han atès i que per tant ja hem passat per un metge. L'infermer em torna el paper i em diu que ho sent. Li demano si puc deixar la meva mare que segui a la sala d'espera, per què a Recepció hi ha poques cadires i tan sols és un passadís. Ell respon que no i em torna a demanar perdó, semblava sincer.
Em pregunto com és que al primer lloc d'urgències no tenien pas la figura de metge de Recepció, i podies anar directa a Admissió?
Fem cua una bona estona a Recepció. La meva mare aprofita per anar al lavabo. La seva ceguesa temporal ja representa un problema, per ella i per mi. El lavabo és prou net, però no té ni aigua ni paper. Al cap de poc temps passa una noia que sembla de la neteja, el lavabo ni s'hi para, ni el veu.
Finalment ens atén el metge de Recepció, és un noi jove i fa poc que ha començat. Demana les dades bàsiques edat, nom, ... i ho escriu en un formulari. A continuació mira l'ull de la meva mare i escriu que el símptoma és "ojos rojos". Cinc anys de carrera per escriure "Ojos Rojos" ?!?
A continuació ens informa que ens assignarà a l'oftalmòleg però que en tenim per 5 o 6 hores abans no ens visiti. Això ho diu a les 2 del migdia. 5 o 6 hores representa que ens visitarà algú a les 8 del vespre !!!!
Sense perdre els nervis en cap moment, demano una alternativa, quins altres hospitals tenen oftalmòleg. Per sort arriba una altra doctora per casualitat i ens diu que només hi ha 3 alternatives: St Pau (BCN), Clínic (BCN) o l'Hospital de Terrassa.
La doctora també li diu al metge de recepció que no cal que faci passar els pacients per ordre d'arribada que ell ja ha de tenir prou criteri com per veure quins casos són prioritaris. Sigui com sigui el nostre cas no era pas més prioritari que els que teníem davant nostra a la cua d'oftalmologia.
Les alternatives em semblen molt bé però em calia saber quin hospital té la cua d'espera més curta. Demano als doctors a veure si poden consultar per telèfon la disponibilitat, em diuen que ells no ho saben i que vagi a Admissió.
Torno anar a l'infermer d'Admissió d'abans, i li demano el mateix. Em diu que abans tenien una llista de telèfons, però que ara ja no. Es posa a trucar un, dos i tres llocs, finalment aconsegueix un telèfon, però em diu que és un telèfon extern i que no hi pot trucar. No sé perquè però ja no em sorprèn res, com és que no es poden trucar d'hospital a hospital ?!?
Em poso a trucar amb el meu telèfon mòbil a l'Hospital. Comuniquen. Comuniquen.
DESENLLAÇ
Estic en una cadira en un passadís de recepció d'un Hospital, són les dues del mig dia, la meva mare seu al costat no diu res, aguanta el dolor. Porta ja 5 hores aguantant. En aquest hospital queden 5 hores més d'espera mínim, als altres 3 hospitals públics vés a saber: comuniquen.
És hora de demanar consell, gràcies Pilar, aconsegueixo el número de telèfon d'un institut d'oftalmologia privat que té urgències. En menys de mitja hora arribem ens atenen i som al carrer. Són les tres de la tarda, ja podem anar a dinar.
[@more@]
