Bé, potser el títol escollit pel post no és el correcte però mira… m'explicaré:

A mi mirar pel·lícules, revistes, llegir textos… picantons la veritat és que m'agradava, no ho tenia per costum, però si en trobava per casualitat algun/a m'hi enganxava i m'hi podia passar una bona estoneta.

Ara però, tot ha canviat, tinc xicot, i ell és un consumidor total, té (bé tenia) desenes de pelis, textos i coneix més d'una fira eròtica. A mi al principi em feia gràcia i fins i tot em donava morbo. Però és clar, és que a vegades em sento en un segon pla. No passa setmana que ell no miri alguna pel·lícula i a mi la veritat, és que em sap greu, perquè és clar, ens veiem cada dia, i gairebé tenim relacions cada dia. I em neguiteja el fet que ell encara en tingui més ganes. Ell em diu que ho fa per agafar inspiració i tenir més idees per quan està amb mi.
Però que vol dir això? Que s'està cansant de mi?  M'emprenya que es toqui mirant altres noies. Noies amb les quals jo no m'hi puc comparar ( joder, és que em superen en tot!)

Realment és necessari veure pornografia sense la parella? I a més sabent que a la nit la veuràs i que tens unes probabilitats d'un 85% d'acabar sucant…

[@more@]

Tweet

Diuen que per tal de que les nostres relacions amoroses amb la nostra parella no es submergeixin en la monotonia més gran és bo anar variant…

A casa procurem ser una miqueta originals pel que fa a llocs, posturetes… però pensant, pensant he anat a parar al Kamasutra; realment la gent és capaç de fer tot allò?!?! (I seguir respirant…) I jo que em pensava que tenia una gran imaginació.

Obro una enquesta: QUINES SON LES POSTURES QUE PRACTIQUEU MÉS I QUINA ÉS LA MÉS ESTRANYA?

[@more@]

Tweet

Avui he rebut un correu d'una amiga ( sí, de veritat, una amiga) em deia que està preocupada perquè el seu xicot vol fer l'amor 89 vegades al dia i ella no sempre en té ganes. La veritat és que m'ha fet gràcia i al mateix temps m'he sentit una mica millor. A mi també em passa el mateix. 

No ens confonguem, jo també en tinc ganes, sobretot al migdia, despreś de dinar, però no cada dia. I a mi em sap greu perquè ell si que vol. Però jo no puc, no en tinc ganes sempre, tinc més ganes de carinyo, d'abraçades, de moments tendres… però no em cal arribar fins al final. I res, paciència…

Però de veritat, és increible aquest poder dels nois. Com pot ser? És que… cada dia!!! He,he,he

[@more@]

Tweet

Suposo que ja ens sou conscients,, però la sanitat pública fot fàstic. Quan representa que l'estat s'hauria de preocupar per vetllar que els serveis públics fossin els de més qualitat ens trobem que res de res. (Això si, mai s'obliden de pujar-se el sou quan comencen a governar…)

LLEGIU EL SEGÜENT CAS REAL (extret de EL NOGUER, ànims noi!)

INTRODUCCIÓ

A les nou del matí la meva mare, una persona de 70 anys, es lleva amb molt mal a l'ull, tan de mal que l'altre ull, el que està sa, simpatitza amb el que està malament i no pot obrir cap dels dos. El dolor és molt fort i l'angoixa de no veure-hi és molt gran. Amb mitja hora el meu pare porta la meva mare a l'hospital de Vic, l'únic hospital gros d'una comarca de més de 200.000 hab. A l'hospital de Vic, els fan estar una hora d'espera. 

Al final els atenen. Però no no els atén un doctor si no que els assignen dos doctors alhora. Després de solucionar el petit problema de descordinació, amb unes gotes, el dolor de l'ull li desapareix i poden observar que segurament és una rascada a la capa externa de l'ull. Li fan una recepte d'unes gotes i li diuen que a l'Hospital no hi ha cap metge Oftalmòleg i que ha d'anar a l'Hospital de la Vall d'Hebron, a més de 70 Km de Vic!

NÚS

Quan em parlen d'anar a la Vall d'Hebron el primer que penso, és que li han vist una cosa molt greu i que l'ha de visitar un especialista, tot ben espantat em pregunto com és que si és tan greu l'hospital no posi una ambulància per anar a Barcelona. Agafo el cotxe i vaig a Barcelona amb la meva mare, les gotes han perdut efecte i el dolor dels ulls encara és pitjor que al matí.

La carretera de Vic a Barcelona, seguint les indicacions de les senyals s'hauria de fer en tres quarts (100km/h), el mateix trajecte es pot fer amb mitja hora a 120 km/h. Jo ho tinc molt clar. Em pregunto què passaria si la prohibició d'anar a més de 80 km/h per l'autopista és fes realitat algun dia, si jo tindria la sang freda d'agafar el cotxe amb paciència i dir-li a la meva mare que es desfà de dolor que tranquila que queda més d'una hora de camí.

Arribo a Barcelona, és la primera vegada que vaig a la Vall d'Hebron, la desorientació és gran, no hi ha rètols grans i a més a me[ estan d'obres. Aparco el cotxe al parking esperant que a dins el parking hi hagi un mapa i un ascensor per arribar ràpidament a urgències. La realitat és una alta, per sortir del parking només hi ha les escales, a dins del parking no hi ha cap mapa, cal sortir fora i oh sorpresa hi ha 3 llocs d'urgències repartides per tota Vall d'Hebron!

Anem al primer lloc d'urgències, jo i la meva mare agafats de bracet, ella poc s'hi veu. I el camí és empinat i tortuós. Començo a pensar que ha sigut un error deixar el cotxe. Del primer lloc d'urgències ens orienten a un altre urgències on hem d'anar.

A urgències hi ha una bona cua de gent esperant a fora. Entrem a dins i amb la meva mare anem un lloc on diu Admissió de pacients. Allà em diuen que abans cal que fem cua a l'entrada que ens rebrà el metge de Recepció i que després podrem anar a Admissió.  Dit això jo insisteixo i li ensenyo el paper que a Vic ja ens han atès i que per tant ja hem passat per un metge. L'infermer em torna el paper i em diu que ho sent. Li demano si puc deixar la meva mare que segui a la sala d'espera, per què a Recepció hi ha poques cadires i tan sols és un passadís. Ell respon que no  i em torna a demanar perdó, semblava sincer.

Em pregunto com és que al primer lloc d'urgències no tenien pas la figura de metge de Recepció, i podies anar directa a Admissió?

Fem cua una bona estona a Recepció. La meva mare  aprofita per anar al lavabo.  La seva ceguesa temporal ja representa un problema, per ella i per mi. El lavabo és prou net, però no té ni aigua ni paper. Al cap de poc temps passa una noia que sembla de la neteja, el lavabo ni s'hi para, ni el veu.

Finalment ens atén el metge de Recepció, és un noi jove i fa poc que ha començat. Demana les dades bàsiques edat, nom, ... i ho escriu en un formulari. A continuació mira l'ull de la meva mare i escriu que el símptoma és "ojos rojos". Cinc anys de carrera per escriure "Ojos Rojos" ?!?

A continuació ens informa que ens assignarà a l'oftalmòleg però que en tenim per 5 o 6 hores abans no ens visiti. Això ho diu a les 2 del migdia. 5 o 6 hores representa que ens visitarà algú a les 8 del vespre !!!!

Sense perdre els nervis en cap moment, demano una alternativa, quins altres hospitals tenen oftalmòleg. Per sort arriba una altra doctora per casualitat i ens diu que només hi ha 3 alternatives: St Pau (BCN),  Clínic (BCN) o l'Hospital de Terrassa.

La doctora també li diu al metge de recepció que no cal que faci passar els pacients per ordre d'arribada que ell ja ha de tenir prou criteri com per veure quins casos són prioritaris. Sigui com sigui el nostre cas no era pas més prioritari que els que teníem davant nostra a la cua d'oftalmologia.

Les alternatives em semblen molt bé però em calia saber quin hospital té la cua d'espera més curta. Demano als doctors a veure si poden consultar per telèfon la disponibilitat, em diuen que ells no ho saben i que vagi a Admissió.

Torno anar a l'infermer d'Admissió d'abans, i li demano el mateix. Em diu que abans tenien una llista de telèfons, però que ara ja no. Es posa a trucar un, dos i tres llocs, finalment aconsegueix un telèfon, però em diu que és un telèfon extern i que no hi pot trucar. No sé perquè però ja no em sorprèn res, com és que no es poden trucar d'hospital a hospital ?!?

Em poso a trucar amb el meu telèfon mòbil a l'Hospital. Comuniquen. Comuniquen.

DESENLLAÇ

Estic en una cadira en un passadís de recepció d'un Hospital, són les dues del mig dia, la meva mare seu al costat no diu res, aguanta el dolor. Porta ja 5 hores aguantant. En aquest hospital queden 5 hores més d'espera mínim, als altres 3 hospitals públics vés a saber: comuniquen.

És hora de demanar consell, gràcies Pilar, aconsegueixo el número de telèfon d'un institut d'oftalmologia privat que té urgències. En menys de mitja hora arribem ens atenen i som al carrer. Són les  tres de la tarda, ja podem anar a dinar.

[@more@]

Tweet

 Durant el mes de Juliol es celebrava a Vic les NIts Orientals. 

Ja és el segon any que hi vaig i la veritat és que la majoria de cops n'he sortit molt contenta. L'any passat vaig anar a veure una pel·lícula índia; Paheli i m'ho vaig passar molt bé! La veritat és que al principi xoca una mica, (cada 3 minuts es posen a ballar per qualsevol cosa) però després alguna cosa fa que tinguis ganes de veure'n una altra. 

Aquest any hi he tornat a anar i gairebé les he vist totes: Athadu (India), Un assassí a sou es acusat d'un crim "injustament" i s'amaga a casa d'una noia fent-se passar per un altre. 

The host (corena) Una especie de monstre mutant ataca una població de la Xina i segresta la filla d'un venedor de fireta (freak de collons el venedor).

La felicitat dels katakuris  Una família construeix un petit hostal al costat d'un llac perdut per les muntanyes. Volen ser feliços vivint humilment però estan de mala sort, tots els seus clients moren… (Si la d'abans era freak aquesta ho supera tot..)

Doncs si estimats amics, ara, a part de buscar informació sobre Alemanya m'he "vicia" al cinema oriental. No sé si teniu la sort d'haver-ne vist mai cap però són increïbles; si us penseu que els dibuixos d'Arale, Bo,bo,bo, Bola de Drac… són raros de nassos espereu a veure les pelis, no us quedareu indiferents o us agradaran molt, o les odiareu. 

Eps, si me'n voleu recomanar alguna, ja sabeu, estic oberta a tot tipus de propstes 

[@more@]

Tweet

No és que estigui obsessionada amb Alemanya, però vull estar informada per tal de conèixer alguna cosa sobre aquest país prop de la selva negra.

Aquesta setmana m'he informat dels llocs que hi ha per menjar a Alemanya. I si, Alemanya és el país de la cervesa. He llegit que fins i tot et poden arribar a portar gerres d' 1litre. 1 Litre! si jo no m'acabaria ni una gerra d'1 litre de coca-cola!  També m'han explicat que hi ha llocs on no fa falta ni tan sols que demanis res per beure, ells ja et porten una gerra petita de cervesa…  Apa doncs, a beure cervesa… i el pitjor de tot és que a mi no m'agrada la cervesa… 

[@more@]

Tweet

Bé, si he decidit fer alemanya, però res… quatre cosetes bàsiques de supervivència…

 Ara ja he après els dies de la setmana:

montag, dienstag,mittwovh,donnerstag,freitag,samstag i sonntag.

Vaja ja veieu quin nivellàs… he he he..  

[@more@]

Tweet

Guten tag!!

Aquest estiu m'he proposat aprendre una miqueta d'alemany, res, quatre cosetes per poder-me orientar minimament.  

Sincerament aprendre alemany no era la meva passió secreta, però mira… com aquest mes d'Agost i vaig uns dies he pensat: "Que carai!" I apa m'hi he posat. NO m'he apuntat a cap escola d'idiomes, m'he baixat unes pàgines d'internet i apa. És que mireu, us seré sincer: passo de gastar-me diners i a més no tinc molt clar que em serveixi per molt i el més segur és que d'aquí a una setmana ja n'estigui farta.

Ja us aniré comentant el meu progrés… 

[@more@]

Tweet

Sí, jo vaig ser una de les que es va presentar a oposicions aquest any. I sí, vaig suspendre, després de dedicar-hi tantes hores i mira… res. Misèria i polls. La veritat és que em sento estúpida. I crec que la gent del meu tribunal hi va ajudar. M'explicaré. Les oposicions tenien tres parts: 1- Un examen teòric 2- Lectura de l'examen, 3- Exposició d'un pla d'actuació.

Doncs bé, crec que a mi ja em van suspendre en la segona part i com una borrega em van fer anar a presentar el treball dels collons.

Vaig entrar dins la sala on havia de fer l'exposició i vaig intentar entregar una copia del treball i el meu D.N.I. no el van voler, ni tant sols es van mirar la copia del treball ( bé, se la van mirar 5 minuts abans que acabés l'exposició, suposo que per pena).  I durant l'exposició em van ignorar completament, només em van interrompre un cop per demanar-me que coi estava explicant. Res, que em van fer fer el pena durant 25 minuts. Si ja saben per anticipat que estic suspesa  perquè no m'ho diuen abans???

I ara res, paciència, abaixar el cap i esperar que d'aquí a dos anys m'hi pugui tornar a presentar i recuperar el meu petit orgull… 

[@more@]

Tweet

HOLA!!!!

He tornat!!!  En feia de temps i temps que no escrivia… aquests mesos he estat una miqueta atrafegada i la veritat és que no pensava gaire en el meu bloc.  Primer volia acabar la feina que havia de fer i després escriure però… a mesura que anaven passant els dies em feia més i més mandra i ara per fi m'he decidit: torno a escriure al bloc!!!

ORFEU: Gràcies per preocupar-te per la meva abscència!! 

[@more@]

Tweet